El campió de la Indycar 2012, Ryan Hunter-Reay ha aconseguit una victòria de somni una de les tres grans coses que es poden guanyar com a pilot, les 500 milles d’Indianapolis. El nord-americà tot i sortir dinovè ha remuntat de manera impressionant, i després d’una lluita molt tensa amb Castroneves ha aconseguit aquesta important victòria que conta doble en el campionat de la Indycar. Castroneves i Andretti completen el podi.

Per: Arnau Viñals Vendrell

25 de Maig de 2014, les 500 milles d’Indianapolis es convertien en una realitat, amb un circuit ple a vessar i amb Ed Carpenter (Ed Carpenter Racing) en pole position durant la sortida llançada composta per 33 cotxes, 11 més que l’habitual respecte les altres curses del campionat a la Indycar.

I l’espera s’acabava, després de varies voltes d’escalfament i un 100% de nerviosisme i passió entre els aficionats, les 500 milles d’Indianapolis s’iniciaven amb una gran sortida de James Hinchlichffe (Andretti Autosport) que liderava la prova històrica des d’un bon començament, Carpenter era segon seguit per Power (Team Penske), Castroneves (Team Penske) i Andretti (Andretti Autosport); el català Oriol Servià (Rahal Lettermann Lanigan Racing) era vintè.

Briscoe (NTT Data Chip Ganassi Racing) era el primer en aturar-se a canviar pneumàtics després de destrossar aquests a la volta 1 quan intentava avançar. Al darrere Ryan Hunter-Reay (Andretti Autosport) avançava a Montoya (Team Penske) a la volta 9 i duna volta més tard, Carpenter es ficava líder en avançar Hinchcliffe. Hunter-Reay seguia progressant i seguidament avançaria Kanaan (Target Chip Ganassi Racing), Newgarden (Sarah Fisher Hartman Racing)i Muñoz (Andretti Autosport – HVM Racing), protagonitzant la remuntada del moment al voltant de la volta 14. Però Muñoz que va fer un segon lloc l’any passat aquí va tornar-li la posició i va començar a remuntar posicions també, arribant a la vuitena plaça durant la volta 22.

Les aturades a box començaven i Carpenter era el primer en fer-ho a la volta 29, un pit stop sense problemes i que obliga a Hinchcliffe a aturar-se la volta següent per intentar mantenir el liderat. Tots els pilots s’aturaven entre la volta 30 i 31, deixant la classificació general d’aquesta manera: Hinchcliffe, Carpenter, Power, Castroneves i Hildebrand (Ed Carpenter Racing) al top 10 després de 34 voltes. Power es llençava a l’atac, el líder del campionat avançava Carpenter a la volta 35 i la volta següent ho feia amb Hinchcliffe aconseguint el primer lloc amb 38 voltes de cursa completades. 4 voltes més tard, Carpenter es feia amb la segona plaça que tenia anteriorment Hinchcliffe que baixava un altre lloc en ésser avançat per Hilderbrand a la volta 44. Hinchcliffe baixaria més posicions durant la volta 48 en ser avançat per Castroneves i Andretti.

Andretti sense dir res anava remuntant posicions durant les voltes 56-58 aconseguint en aquesta última la primera posició i distanciant-se mig segon respecte Power que en aquest esdeveniment ja és molt. A la volta 62 Andretti s’aturava a box per realitzar la segona aturada de la cursa, el pit stop d’Andretti era més lent que el de Power que l’aconseguia superar. AL box durant la volta 63 quan Tony Kanaan s’aturava a boxes, el campió de l’edició de 2013 perdia molt de temps, concretament una volta. Un cop completat la segona aturada a boxes per tothom, Castroneves passava a liderar la cursa, seguit per Andretti, Carpenter, Dixon (Target Chip Ganassi Racing) i Power. Els problemes de Kanaan continuaven i el de Ganassi es veia obligat a aturar-se a box de nou i prendre’s amb calma les reparacions quan Graham Rahal abandonava finalment la cursa.

Carpenter aconseguia avançar de nou Andretti a la volta 79, quatre voltes més tard, Kanaan aconseguia tornar a la cursa. Ens aproximàvem al equador de la cursa, i Castroneves s’aturava a la volta 92 per realitzar la tercera aturada a boxes, durant la mateixa volta ho feia Aleshin (Schmidt Peterson Motorsports) que perdia molt de temps, durant les voltes següents s’anirien aturant la resta de pilots, arribant a meitat de cursa amb Hunter-Reay liderant la cursa seguit per Castroneves molt enganxat, més endarrere trobem Andretti seguit de Carpenter i Montoya cinquè. Un Montoya que gràcies a l’estratègia d’aturar-se quatre voltes més tard que ningú aconseguia aquesta posició tant privilegiada.

Catroneves recuperava el liderat a la volta 108 i Hunter-Reay patia forces problemes per mantenir el segon lloc amb els atacs d’Andretti. Tot i això, durant la volta 110 ens vam poder adonar que els 4 primers s’havien distanciat de la resta. Carpenter realitzava la quarta aturada molt aviat a la volta 116 i dues més tard, Hunter-Reay aconseguia el primer lloc i gràcies als doblats aconseguia dos valuosos segons de distància respecte el sud-americà de Penske que s’aturava durant la volta 123 (una aturada amb molts problemes), després a la 124 ho faria Andretti i Newgarden qui es quedava amb el motor aturat. Hunter-Reay feia l’aturada durant la volta 125 i com havíem vist anteriorment, Montoya era l’últim a realitzar la quarta aturada. Quan Power realitzava un Drive Throught per accés de velocitat al pit lane, Montoya era sancionat per la mateixa acció.

D’aquesta manera a la volta 135 Hunter-Reay liderava la cursa amb mà de ferro després d’haver sortit dinovè, segon era Castroneves, seguit d’Andretti, Carpenter i Dixon, els candidats a guanyar la cursa en aquell moment, degut a que el cinquè classificat, Hildebrand era a més de dos segons de Dixon.

Andretti tornava al capdavant durant la volta 139 i juntament amb Hunter-Reay agafaven una petita distància respecte Catsroneves qui es barallava amb els doblats. Carpenter tornava a avançar la cinquena aturada durant la volta 146. Però la cursa més tranquil·la de la història de la Indycar s’aturava durant la volta 149-150 quan Kimball (Novo Nordisk Chip Ganassi Racing) patia una virolla ell sol i deixava aturat el seu cotxe a la pista. Això feia reobrir la cursa per als 15 primers que encara rodaven sense ser doblats, entre ells Servià. Concretament tots ells menys Carpenter s’aturaven amb el Pace Car en pista aprofitant la ben entesa. Durant aquest procés Hunter-Reay havia aconseguit avançar a Andretti i ujar fins el segon lloc. El líder, encara amb el Pace Car en pista, era Carpenter seguit de Hunter-Reay, Andretti, Dixon i Castroneves.

Al cap de 7 voltes sota la bandera groga, Hunter-Reay realitzava una hàbil maniobra i es feia amb el primer lloc. A falta de 34 voltes pel final, el campió de la Indycar el 2013, Scott Dixon, perdia el control del cotxe al últim revolt i provocava el segon Pace car de la cursa i l’abandonament acte seguit de la cursa per ell. Aquest accident l’aprofitava tothom per aturar-se a boxes per sisena i segurament, última ocasió. Amb la mateixa bandera groga, Newgarden també anava contra la barrera i directe a la retirada de la cursa amb el cotxe destrossat.

Després d’11 voltes sota la bandera groga, Hinchcliffe feia una increïble arrancada, potser massa optimista k destrossava les opcions de victòria d’Ed Carpenter en xocar contra ell. El americà no estava massa content sobre la maniobra del d’Andretti Autosport. El tercer Pace car de la cursa, tornava a aparèixer.  El fet més impressionant era veure a Bell al segon lloc i Sato al cinquè després de rodar durant bona part de la cura a la zona mitja de la classificació.

Amb 20 voltes pel final i la bandera verda en pista, Andretti es treia de la màniga un avançament per l’exterior de meravella. El mateix feia Castroneves la volta següent. Ara si la lluita per la victòria era directe, amb Andretti aconseguint el primer lloc a falta de 18 voltes seguit per Hunter-Reay, Catsroneves, Muñoz i Bell.  Hunter-Reay recuperava el primer lloc poc després, i la lluita pel primer lloc entre ell i Castroneves era constant i molt tensa.

Però el quart Pac Car apareixia a falta de 10 voltes, Aquest cop era Towsend Bell (KVSH Racing) qui també perdia el control del cotxe. Tal accident provocava la bandera vermella en pista a la volta 9. El top 10 estava composat en aquell moment de la següent manera: Hunter-Reay, Castroneves, Andretti, Muñoz, Montoya, Busch, Bourdais, Wilson, Briscoe, Power i Servià onzè.

Després de deixar-ho tot en ordre, ens esperaven 8 voltes fratricides, i la veritat és que ho van ser quan el Pace Car va abandonar la pista deixant 6 voltes pel final intenses. Castroneves a falta de 5 voltes aconseguia fer-se amb l’interior del revolt 1 i superava Hunter-Reay que era molt pressionat per Andretti. La cursa era cosa de tres i Hunter-Reay feia un avançament imprevisible al revolt 3 a falta de 4 voltes pel final. Castroneves recuperava el liderat a falta de dues voltes pel final però Hunter-Reay recuperava el liderat al inici de l’última volta.

Finalment victòria per Ryan Hunter-Reay!!!!!!!!!! Apassionant va ser el final de la cursa que ens deixa Castroneves i Andretti en les posicions restants de podi.

Resultats:

Foto: Indycar.com